martes, 25 de agosto de 2009

Fan els nóvios en Manises?

Ací deixe caure un poema molt valencià... tan valencià com pot entendre's el haver-lo traduït d'un recitat que tinc gravat en una cinta de cassette de l'any de la picor i que parla, frivolitza i s'estén al voltant d'un assumpte que fa molts anys (jo calcule que les tres quartes parts del passat segle) tenia molta importància, sobretot per a les xiques fadrines que anaven cercant nóvio atés que era la manera habitual en què formaven una família.

La dona buscava un marit que la mantindria (tal i com es fa palés en un passatge del relat) i aquella que per diverses raons no l'aconseguia anava entrant en eixa edat perillosa que s'anomenava "dura" o "matxutxa" i amb la que s'etiquetava a totes aquelles que havien passat l'edat normal per a casar-s'hi.

Prenent este tema com a base, comença a anar-se'n per les rames utilitzant l'humor de l'absurd.

Tal i com he dit abans, l'he escrit tal i com està recitat a la cinta de cassette i per tant s'observarà que moltes paraules són del llenguatge col·loquial i no el formal. Totes eixes paraules he intentat localitzar-les i deixar-les entre cometes.

Ens val també per a recordar costums d'abans. Disfruteu-lo.


Fan els nóvios en Manises?


Com tan clar es manifesta

no es menester cavil·lar

per a poder contestar

una pregunta com esta.


Quantes, tenint certa edat,

no els seria de sobra,

aixina que fóra d'obra

portar un nóvio al costat?


Si a la que dura se fa

dius algo de casament,

—el meu nóvio l'están fent

en Manises— mos dirà


i veus que pega un sospir,

sobretot si es algo lletja,

que preguntar si festeja

es quasi pegar-li un tir.


Quan mal es a una fadrina

dir-li si es casa, en “agobio”

contesta si no té nóvio:

—ben-re-bé que estic aixina,


"p'agarrar" un "carcamal",

no sue si no festege,

qui bé estiga que no es menege

¡uy! a fe que m'encontre mal.


Aixina estic de primera—

i tot es comprar pintures

fer-se ondulats i manicures

per a parar... la ratera.


Però aixina, en falses rises,

solen dir a dos per tres:

—en quan tinga uns pocs diners

l'encomanaré a Manises—


si això fora veritat,

quina es quedaba patint?

quina l'encomanaria

tort, geperut o ratat?


I el dia que cuita hauria

de tanta aglomeració

n'hi hauria una confusió

que ningú s'aclariria


i tot serien espentes

i dir: —xica, estic primer!—

mira, tan sols del meu carrer

n'anirien mil cinc-centes.


No, si n'hi ha un exèrcit que espanta,

totes per acomodar

ai! les que es poden contar

dels vint-i-cinc... als quaranta.


i a Manises anirien

si el trobaren cuit o cru;

a Manises?... i al Perú

algunes s'allargarien


i a l'anar-lo a encomanar

al gust del seu paladar

dirien aixina:

—faça’m un xic de primera

que es pa' mi lo principal

i si sobra material, "pos" mire

faça’m d'ell... una fritera.


No el vullc carregat de celles

el vullc roig i poc a poc

“aspai” que al ficar-lo al foc

no li caiguen les orelles.


—A mi faça-me'l moreno,

traga-li eixa sonriseta

de la boca xicoteta

així cante... de sereno.


Si mal el motle prepara

i el trau sense estar ben cuit

no tinga vosté l'oblit

que, plaf! li esclafe en la cara.


Faça-me-lo ben templat—

li dirien les demés

—així coste un quinzet més,

que tinga el nas afilat.


Resultat d'aquells “agobios”

es els que emparentarien

en els plats que se'n farien

al sobrar pasta dels nóvios.


Si un malalt de gravetat

demanava una escudella

podia ser germà d'ella

el botiguer del costat.


Ja tindria pebreretes

ser el germà d'un gosset

d'eixos que tenen el xiulet

ahí darrere de... les patetes


o encontrar-se emparentat

de molt prop d'una escudella

que passa el temps fent-se vella

plena d'ungüent de soldat


i dirien molt formals:

—esta quíquera, el pitxer

i "Menegildo" el forner,

els tres són germans carnals.


La germana de Tonico,

la de les galtes abultades,

té quatre-centes cunyades

totes, escudelles de pico.


Pasquala, la que ven peres,

neta de Macario Ríos,

té quatre vagons de tíos,

bacins i xocolateres,


tot per los “dichos”..."cuidao"

que hi ha destarifats,

mira, com si els nóvios foren plats

pa' escudellar "estofao".


La xica que no festege

voldrá portar al costat

en lo cor enamorat

un xic que els ulls parpellege


que la vullga més i més

en voler que sempre dure

ah! i sobretot li jure

mantindre-la tot sospés


pero pa' molts capollets

que son tristor les seues rises

fan els nóvios en Manises

perque..."pos" perque no en tenen de fets.


Desconec totalment si hi ha un autor d'aquest text, de ser així, li demane per favor que m'ho faça saber per mitjà d'un comentari i el retiraré si n'és la seua voluntat. Gràcies.

domingo, 10 de mayo de 2009

Diferents expresions en valencià i castellà

Curiós mail que m'ha arribat d'un company. M'he animat a publicar-lo, atés què dóna una idea de les maneres de expresar-se en valencià comparant-lo al castellà.

Vaig a mostrar-vos en que es diferencia el castellà del valencià, perque les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:

Ells diuen perro viejo allà on nosaltres diem gat vell.

La sort màxima de la rifa és un masculí el gordo, allà, i un femení, la grossa, ací.

De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga Virgen i nosaltres que siga Mare de Déu. Ells paguen impuestos, que ve de "imponer", i nosaltres contribucions que ve de "contribuir".

Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas, mentre que els corresponents valencians només tenen poca-vergonya.

Allà celebren cada any les Navidades mentre que aquí amb un sol Nadal anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un bon dia i una bona nit cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples buenos días i buenas noches diaris; per a què tants?

Els castellans parlen d'acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el fin de semana mentre que nosaltres no l'acabem sino que la comencem amb el cap de setmana. El mateix passa amb el fin de año o nochevieja quan és molt més nou dir el cap d'any.

A la meseta es veu que ho donen tot: dar besos, dar un abrazo, dar un paseo, dar la mano mentre que els valencians donem més bé poc, el que fem es pegar besets, pegar una abraçada, pegar una volta o fins i tot xocar la mà. En canvi, els castellans dan miedo mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque fem por.

Els castellans no tenen clar si el almuerzo es a les 10 del matí o a mig dia? Nosaltres ho tenim ben clar, ja que esmorcem a les 10 i dinem a migdia.

Allà diuen ¡oiga! quan ací filem mes prim amb un escolta!

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment almeja i ací figa, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: el chocho, el chomino, el coño quan els valencians no son tan masclistes com ells: la figa, la parrusa, la petxina o la clotxina.

Mentre ells hablan, ací raonem, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.

A les festes ells tiren petardos mentre que nosaltres masclets; la veritat és que és prou diferent ser un mascle que ser un 'petardo', no creus?

I les nostres expressions sense traducció? Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió: fer la mà!, perque a fer la mà podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple a fer la mà! i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un fer la mà i quan es masturbem també fem la mà. Per mi se'n poden anar a fer la mà els que vullguen traduir esta expressió, i és més: me s'infot el que pensen.

Tota una concepció del món, s'endevina darrere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.

No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.