La dona buscava un marit que la mantindria (tal i com es fa palés en un passatge del relat) i aquella que per diverses raons no l'aconseguia anava entrant en eixa edat perillosa que s'anomenava "dura" o "matxutxa" i amb la que s'etiquetava a totes aquelles que havien passat l'edat normal per a casar-s'hi.
Prenent este tema com a base, comença a anar-se'n per les rames utilitzant l'humor de l'absurd.
Tal i com he dit abans, l'he escrit tal i com està recitat a la cinta de cassette i per tant s'observarà que moltes paraules són del llenguatge col·loquial i no el formal. Totes eixes paraules he intentat localitzar-les i deixar-les entre cometes.
Ens val també per a recordar costums d'abans. Disfruteu-lo.
Fan els nóvios en Manises?
Com tan clar es manifesta
no es menester cavil·lar
per a poder contestar
una pregunta com esta.
Quantes, tenint certa edat,
no els seria de sobra,
aixina que fóra d'obra
portar un nóvio al costat?
Si a la que dura se fa
dius algo de casament,
—el meu nóvio l'están fent
en Manises— mos dirà
i veus que pega un sospir,
sobretot si es algo lletja,
que preguntar si festeja
es quasi pegar-li un tir.
Quan mal es a una fadrina
dir-li si es casa, en “agobio”
contesta si no té nóvio:
—ben-re-bé que estic aixina,
"p'agarrar" un "carcamal",
no sue si no festege,
qui bé estiga que no es menege
¡uy! a fe que m'encontre mal.
Aixina estic de primera—
i tot es comprar pintures
fer-se ondulats i manicures
per a parar... la ratera.
Però aixina, en falses rises,
solen dir a dos per tres:
—en quan tinga uns pocs diners
l'encomanaré a Manises—
si això fora veritat,
quina es quedaba patint?
quina l'encomanaria
tort, geperut o ratat?
I el dia que cuita hauria
de tanta aglomeració
n'hi hauria una confusió
que ningú s'aclariria
i tot serien espentes
i dir: —xica, estic primer!—
mira, tan sols del meu carrer
n'anirien mil cinc-centes.
No, si n'hi ha un exèrcit que espanta,
totes per acomodar
ai! les que es poden contar
dels vint-i-cinc... als quaranta.
i a Manises anirien
si el trobaren cuit o cru;
a Manises?... i al Perú
algunes s'allargarien
i a l'anar-lo a encomanar
al gust del seu paladar
dirien aixina:
—faça’m un xic de primera
que es pa' mi lo principal
i si sobra material, "pos" mire
faça’m d'ell... una fritera.
No el vullc carregat de celles
el vullc roig i poc a poc
“aspai” que al ficar-lo al foc
no li caiguen les orelles.
—A mi faça-me'l moreno,
traga-li eixa sonriseta
de la boca xicoteta
així cante... de sereno.
Si mal el motle prepara
i el trau sense estar ben cuit
no tinga vosté l'oblit
que, plaf! li esclafe en la cara.
Faça-me-lo ben templat—
li dirien les demés
—així coste un quinzet més,
que tinga el nas afilat.
Resultat d'aquells “agobios”
es els que emparentarien
en els plats que se'n farien
al sobrar pasta dels nóvios.
Si un malalt de gravetat
demanava una escudella
podia ser germà d'ella
el botiguer del costat.
Ja tindria pebreretes
ser el germà d'un gosset
d'eixos que tenen el xiulet
ahí darrere de... les patetes
o encontrar-se emparentat
de molt prop d'una escudella
que passa el temps fent-se vella
plena d'ungüent de soldat
i dirien molt formals:
—esta quíquera, el pitxer
i "Menegildo" el forner,
els tres són germans carnals.
La germana de Tonico,
la de les galtes abultades,
té quatre-centes cunyades
totes, escudelles de pico.
Pasquala, la que ven peres,
neta de Macario Ríos,
té quatre vagons de tíos,
bacins i xocolateres,
tot per los “dichos”..."cuidao"
que hi ha destarifats,
mira, com si els nóvios foren plats
pa' escudellar "estofao".
La xica que no festege
voldrá portar al costat
en lo cor enamorat
un xic que els ulls parpellege
que la vullga més i més
en voler que sempre dure
ah! i sobretot li jure
mantindre-la tot sospés
pero pa' molts capollets
que son tristor les seues rises
fan els nóvios en Manises
perque..."pos" perque no en tenen de fets.
Desconec totalment si hi ha un autor d'aquest text, de ser així, li demane per favor que m'ho faça saber per mitjà d'un comentari i el retiraré si n'és la seua voluntat. Gràcies.
