Curiós mail que m'ha arribat d'un company. M'he animat a publicar-lo, atés què dóna una idea de les maneres de expresar-se en valencià comparant-lo al castellà.
Vaig a mostrar-vos en que es diferencia el castellà del valencià, perque les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:
Ells diuen perro viejo allà on nosaltres diem gat vell.
La sort màxima de la rifa és un masculí el gordo, allà, i un femení, la grossa, ací.
De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga Virgen i nosaltres que siga Mare de Déu. Ells paguen impuestos, que ve de "imponer", i nosaltres contribucions que ve de "contribuir".
Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas, mentre que els corresponents valencians només tenen poca-vergonya.
Allà celebren cada any les Navidades mentre que aquí amb un sol Nadal anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un bon dia i una bona nit cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples buenos días i buenas noches diaris; per a què tants?
Els castellans parlen d'acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el fin de semana mentre que nosaltres no l'acabem sino que la comencem amb el cap de setmana. El mateix passa amb el fin de año o nochevieja quan és molt més nou dir el cap d'any.
A la meseta es veu que ho donen tot: dar besos, dar un abrazo, dar un paseo, dar la mano mentre que els valencians donem més bé poc, el que fem es pegar besets, pegar una abraçada, pegar una volta o fins i tot xocar la mà. En canvi, els castellans dan miedo mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque fem por.
Els castellans no tenen clar si el almuerzo es a les 10 del matí o a mig dia? Nosaltres ho tenim ben clar, ja que esmorcem a les 10 i dinem a migdia.
Allà diuen ¡oiga! quan ací filem mes prim amb un escolta!
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment almeja i ací figa, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: el chocho, el chomino, el coño quan els valencians no son tan masclistes com ells: la figa, la parrusa, la petxina o la clotxina.
Mentre ells hablan, ací raonem, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.
A les festes ells tiren petardos mentre que nosaltres masclets; la veritat és que és prou diferent ser un mascle que ser un 'petardo', no creus?
I les nostres expressions sense traducció? Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió: fer la mà!, perque a fer la mà podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple a fer la mà! i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un fer la mà i quan es masturbem també fem la mà. Per mi se'n poden anar a fer la mà els que vullguen traduir esta expressió, i és més: me s'infot el que pensen.
Tota una concepció del món, s'endevina darrere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
Vaig a mostrar-vos en que es diferencia el castellà del valencià, perque les diferències son més que les pròpies traduccions de les paraules:
Ells diuen perro viejo allà on nosaltres diem gat vell.
La sort màxima de la rifa és un masculí el gordo, allà, i un femení, la grossa, ací.
De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga Virgen i nosaltres que siga Mare de Déu. Ells paguen impuestos, que ve de "imponer", i nosaltres contribucions que ve de "contribuir".
Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas, mentre que els corresponents valencians només tenen poca-vergonya.
Allà celebren cada any les Navidades mentre que aquí amb un sol Nadal anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un bon dia i una bona nit cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples buenos días i buenas noches diaris; per a què tants?
Els castellans parlen d'acabar les coses i els valencians disfrutem de començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el fin de semana mentre que nosaltres no l'acabem sino que la comencem amb el cap de setmana. El mateix passa amb el fin de año o nochevieja quan és molt més nou dir el cap d'any.
A la meseta es veu que ho donen tot: dar besos, dar un abrazo, dar un paseo, dar la mano mentre que els valencians donem més bé poc, el que fem es pegar besets, pegar una abraçada, pegar una volta o fins i tot xocar la mà. En canvi, els castellans dan miedo mentre que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque fem por.
Els castellans no tenen clar si el almuerzo es a les 10 del matí o a mig dia? Nosaltres ho tenim ben clar, ja que esmorcem a les 10 i dinem a migdia.
Allà diuen ¡oiga! quan ací filem mes prim amb un escolta!
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment almeja i ací figa, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a designar allò tan femení: el chocho, el chomino, el coño quan els valencians no son tan masclistes com ells: la figa, la parrusa, la petxina o la clotxina.
Mentre ells hablan, ací raonem, és a dir, tractem de buscar la raó, encara que moltes voltes sense èxit.
A les festes ells tiren petardos mentre que nosaltres masclets; la veritat és que és prou diferent ser un mascle que ser un 'petardo', no creus?
I les nostres expressions sense traducció? Hi ha molts castellans que tracten de traduir la nostra multi-expressió: fer la mà!, perque a fer la mà podem enviar a algún pessat, indicar que alguna cosa està molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple a fer la mà! i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és un fer la mà i quan es masturbem també fem la mà. Per mi se'n poden anar a fer la mà els que vullguen traduir esta expressió, i és més: me s'infot el que pensen.
Tota una concepció del món, s'endevina darrere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres.
No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre.
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario